Aquí sóc després d’una setmana de l’arribada del meu gran desafiament: VIATGE A NEUQUÉN, AL TROBAMENT AMB EL MEU MAMA, EL MEU PARE, LA MEVA GERMANA, ELS MEUS AMICS, ELS MEUS COSOS, ELS MEUS ONQUES, LA MEVA CIUTAT.

Me’n vaig anar amb PORS, ANGUSTIES, INSEGURETATS, CREENCES i també amb tota la meva VALITA plena d’eines que tenia i tinc. Amb tots els RECURSOS, amb tot el SUPORT dels terapeutes, grup de CITPAD i amics.

Vaig tornar de Neuquén a Buenos Aires AGRAÏDA, ESTIMA, FELIÇ, LLIURE, PLENA, AUTÈNTICA. Amb ganes de tornar a visitar la meva gent i els meus afectes. No vaig pensar que era tant el que els va estranyar.

Estant allà… a ESCENA, EN VIU, vaig poder adonar-me realment de tot el que treballi l’any 2020. Em vaig agrair a mi mateixa l’esforç realitzat, VA VALIR LA PENA… PER MOUNT I AMB GANES I ENERGIA DE SEGUIR PER MÉS.

Tota aquesta eufòria va anar decantant aquests dies, en un context d’estar sola al departament, amb les meves pintures, amb les meves plantes i amb mi mateixa. Una sola veu… L’ÚNICA, LA MIA… Tot va anar transformant-se en AQUESTS DIES… L’eufòria es va anar apagant i l’angoixa va començar a brollar… per què?, serà que tinc projectes més ferms?, estic més segura a el meu ésser?, estic amb entusiasme i energia de treballar en la meva professió a la qual MAI DEIXI D’ESTIMAR (ni tan sols amb la malaltia)?, serà que estic assumint la meva autonomia?… SE EM POSA PELL DE GALLINA A PENSAR TOT AIXÒ…. ÉS UN SOMNI? ÉS REALITAT? ÉS EL QUE SENT? ÉS EL QUE SENT LA MEVA SER? SERÀ QUE LA MALALTIA JA NO TÉ TANT ESPAI EN EL MEU COS?

Puc comprendre que l’angoixa ve del CRÉIXER?, por que els meus pares m’abandonin? No ho sé. No sé si aquesta angoixa ve de la por de l’abandó o de la incertesa de no saber que hi ha més enllà de l’AVUI, del meu futur…

Els projectes ESTAN, tants que m’angoixa pensar que no m’arribaran als anys per concretar-los. SENT GANES DE VIURE, d’estar al meu lloc al món amb un arrelament ferm, amb treball concret, sòlid que em satisfà de plaer, amb un company de vida, amb qui projectem junts el demà i alhora acompanyar-nos junts en el camí de cadascun.

Emergents en aquestes setmanes que van fer brollar les meves emocions… i aquí les exprés.

Katia.