No tinc cap dubte que la recuperació és la suma de moltes petites victòries, és probable que la majoria siguin invisibles per l’entorn de la persona malalta, potser només ella ho intueix entre por i esperança.

En el cas de la nostra filla la recuperació va tenir una data concreta, màgica, sorprenent i dràstica, un dia en que ella i nosaltres vam tenir clar que ella guanyava a la malaltia: el dia que feia catorze anys.

Durant els dies previs al seu aniversari, amb les poquetes forces que el seu dèbil cos li permetia, havia planificat un pícnic a la muntanya amb algunes amigues, les més properes i que encara conservava.

Recordo aquell matí, preparant entrepans, panets, formatges i embotits i un preciós pastís,…no podia deixar de pensar que ella no s’ho podria menjar, que es frustraria, que ploraria, que era injust fer catorze anys amb aquest patiment. I recordo com es va vestir, amb aquells pantalons blaus que curts com eren deixaven veure les seves cametes, i la imatge em feia patir, però ella estava feliç, molt feliç.

No li he preguntat mai quin desig va demanar en bufar les espelmes del seu pastís, però quan les vaig recollir i van pujar al cotxe, somreia, xerrava i li brillaven els ulls. Havia gaudit del seu dia, de les seves amigues, d’aquell pícnic boníssim, havia repetit pastís i estava contenta, feien plans de coses que volien fer quan fossin més grans i reien com feia temps que no la sentia riure.

A l’arribar a casa ens va dir, “he decidit que això s’acaba aquí, vull ser tan feliç com ho són les meves amigues, i faré el que calgui” i no sabria explicar per què, però el seu pare i jo vam intuir que així seria. A partir d’aquell dia la veiem atònits absolutament orientada i entregada a la recuperació, ho veiem, però no ens atrevíem a dir-ho en veu alta i molt menys a compartir-ho amb ningú.

No voldria que qui ho llegeixi pogués pensar que la recuperació està en les mans de la persona malalta, i que és la seva responsabilitat emmalaltir o curar-se com si poguessin prendre aquesta decisió. Ningú vol estar malalt, ningú vol patir. Aquesta és la història de la recuperació de la nostra filla però cada final, cada recuperació és única com ho són elles, i probablement el que sí que tenen en comú totes les recuperacions és voler viure, permetre´s ser feliç i atrevir-se a ser visibles.

El camí va ser molt més llarg del que ella hauria volgut a partir d’aquell dia , però la determinació amb la que va afrontar la recuperació va ser admirable. Guardo records molt bonics d’ella en aquella etapa, berenars juntes per Barcelona, ulls que brillaven, somriures, noves il·lusions que res tenien a veure amb la malaltia. I la sensació que estàvem vivint un somni que cada vegada es confirmava més real.

Però com deia estic completament segura que va ser el resultat de moltes petites victòries, de moltes decisions i de la gent que va sumar al seu costat.

Una de les persones que evidentment va ser clau, va ser el seu terapeuta, que la va acompanyar sempre amb professionalitat, però sobretot amb respecte, a ell li deurem sempre haver recuperat a la nostra filla. D’ell va ser la decisió d’apartar-la de l’hospital quan als nostres ulls “pitjor” estava, ell va saber veure que la nostra filla necessitava tornar a casa i a la seva vida per poder trobar forces i motius i recuperar-se.

I juntament amb al seu terapeuta, les seves infermeres, l’Eva i la Maria, que van fer de mare, d’amigues, però sobretot van saber ser absolutament intransigents amb la seva part malalta sense deixar de mirar amb amor i tendresa a la nena que hi havia al darrere.

No hi ha cap vida igual, i cap història de recuperació igual, però el que sí que hi ha són ingredients comuns: un tractament en mans de professionals, l’amor incondicional de la família, amics que continuen al costat, simplement estant, i elles que són les autèntiques protagonistes d’aquesta història, amb tota la seva força.

Imma.