Tornes a riure, et mous amb energia, tens mil plans de futur i ganes de fer-ho tot. Encara tens molta por i inseguretats (i qui no?), però poc a poc vas aprenent que, malgrat la malaltia ha estat un refugi per amagar-te, per no sentir, cal continuar avançant per poder ser lliure i fer tot el que vols fer. Que amb la malaltia no es pot viure, ni riure, ni gaudir, de fet ni tants sols plorar, només control, restricció, comptar, manipular i torna a començar… Omplir el cap de coses que no són importants, els quilos, les calories, el mirall…

Pas a pas, amb por; pas a pas, trobant de nou la motivació, els desitjos, la il·lusió; pas a pas, apartar els pensaments foscos; pas a pas, confiar en tu i en els altres; pas a pas, pas a pas…

I hi ha dies bons, fins i tots gloriosos, i n’hi ha de dolents, dels que no voldries sortir del llit. Però crec que ja tornes a intuir que, malgrat els moments durs, els dies complicats, la vida és bonica.

Cada dia passa alguna cosa dolça, preciosa, que s’ha de valorar. Fins i tot els dies més dolents tenen un raig de llum, per breu que sigui, com una petita senyal que demà pot ser millor, però cal intentar-ho.

Coses que em fan feliç i que poden passar qualsevol dia d’aquests, només cal estar a l’aguait: Prendre el sol a l’hivern, que t’enganxi una pluja d’estiu, veure ‘The walking dead’ amb tu, escoltar refilar els ocells, un camp de roselles, un partit de futbol de ton germà, sentir ploure i saber que estem tots a casa, una cervesa amb les amigues, l’abraçada de bon matí, la brisa del mar, escoltar als meus fills riure plegats, les confidències de la meva amiga, veure la meva germana, observar una fila de formigues portant molletes al niu, jugar amb el gat, posar el cap al pit del meu marit, cantar, fer la migdiada, que a la cafeteria s’escolti una cançó que m’agrada, l’olor dels cabells dels meus fills…

Això, i molt més, pot passar cada dia… perquè encara que la vida, de vegades, és molt complicada, també és extremadament bonica. No ho oblidis i lluita. I a tu, què t’agrada?

Imma.