Hi ha vegades que gairebé m’oblido que he viscut un TCA. Quants més anys passen, menys connecto amb el dolor i sofriment que vaig viure durant deu anys en què la malaltia va acompanyar els meus dies.

Ara, cinc anys després, crec que la meva ment està esborrant a poc a poc tots aquests moments d’angoixa; moments en què no quedaven força ni ganes de continuar lluitant… moments en què estava en un túnel fosc i no veia la llum.

En realitat, penso que el fet d’anar oblidant a poc a poc el sofriment que hem viscut, ens ajudar a ser més feliços. Encara que sabem que hem estat aquí, en el fons del pou, també sabem que ara ja no ens identifiquem amb el TCA i que la nostra vida està molt allunyada del que un dia va ser. No obstant això, quan tinc dies grisos o situacions complicades, sé que tinc la força per a superar-les i que la mateixa valentia que en una època em va ajudar a superar el TCA, també m’ajudarà a transitar qualsevol moment difícil de la meva vida.

Sé que per a algú que ho estigui llegint i avui dia estigui vivint el dur camí del TCA, li semblarà una utopia que hi hagi un dia que això no formi una part activa de la seva memòria. Però és que la vida va molt més allà de la malaltia! Amb el temps, els bons records i vivències meravelloses aniran ocupant l’espai que un dia va ocupar el TCA.

Carolina.