Quan la bomba del TCA va caure al menjador de casa tota la nostra vida va saltar pels aires. Tu, petit meu, només tenies 12 anys i no entenies perquè la teva germana no es podia menjar els macarrons o el pollastre arrebossat que tant li agradava.

Em miraves amb els teus ulls enormes demanant-me ajuda per a la teva germana, com quan éreu petits i quèieu i us pelàveu els genolls i jo ho podia arreglar tot amb un petó i una tirita del Rayo McQueen. Però aquest cop els pares no teníem la solució, ni la cura.

Observaves a la teva mare plorar tot el dia; el pare com una ànima amb pena i la teva germana consumint-se, estranya, distant… I tu em deies “jo només vull que siguem feliços com abans”, “per què li passa? Que no estem bé a casa?”. I ningú sabia com respondre perquè ningú entenia res. D’un dia per l’altre vam passar dels riures als plors, de ser la família més alegre del món a ser-ne la més trista.

I vam trobar l’ACAB, i vam trobar l’hospital, i ens van començar a explicar què passava i a donar les primeres eines. Malgrat tot, estàvem al fons del pou. Havíem d’acceptar que la malaltia s’havia instal·lat a casa, sense que ningú l’hagués convidat, però era allà i fer-la fora costava, costava molt més del que ens pensàvem en aquell moment. Encara costa, oi?

Recordo que quan la teva germana va ingressar a l’hospital, tu confiaves que en un parell o tres de mesos ja estaria curada i tot tornaria a ser com abans. Ja has après que això no serà tan ràpid i mai tornarà a ser com abans perquè en aquest temps ella està canviant, però tu també, i també els pares. Saps què? Crec que tots aquests canvis ens acabaran portant a un lloc, fins i tot millor que el d’abans (t’ho pots creure?).

També recordo que em preguntaves si volia anar a donar una volta amb tu o si t’acompanyava a les teves extraescolars (sé que ho feies per a que sortís de casa i m’obligués a vestir-me i arreglar-me una mica). O veure’t menjar sopars que no t’agraden perquè li eren més còmodes a la teva germana. O les primeres visites a l’hospital que feies un munt de quilòmetres per veure-la una estona molt petita… estaves molt cansat, però tu sempre venies perquè l’enyoraves molt, encara l’enyores.

Us porteu tan poc temps que moltes vegades la gent s’havia pensat que éreu bessons, sempre junts a casa jugant i fent trastades, fent front comú contra els pares, un suport l’un per a l’altre, fent pinya. La teva germana gran, la teva millor amiga. Com has patit, fill, i com pateixes encara. I com ens has ajudat i ens ajudes, a ella i a nosaltres, els pares.

I un dia, asseguts tots dos al seient del darrere del cotxe, la teva germana et va dir: “ho estic intentant per tu”. I en aquell moment va ser com si el cel s’obrís i entrés tota la llum que feia mesos que només veiem a petites llampegades. Quines llàgrimes més dolces les d’aquell dia. Gràcies.

Gràcies fill, ets el millor germà del món.

***

Dedicat a tots els germans i germanes que acompanyen a un malalt de TCA, ells també son uns lluitadors que pateixen i senten i ajuden. Fins i tot poden ser la motivació per al canvi.

Imma.