Quan miro enrere i recordo aquells anys en què vaig viure el TCA, de vegades em costa pensar que realment vaig ser jo, que em va passar a mi, i que realment vaig viure aquest infern. És molt dolorós imaginar tots els moments d’angoixa viscuts, de buit, de no veure’n una solució, de sentir-se atrapada.

Totes les persones que hem lluitat o estem lluitant contra un TCA ens hem de sentir valents. Som valents per enfrontar-nos a una cosa desconeguda que envaeix les nostres vides, que sembla impossible de destruir, però que de mica en mica, amb dies millors i dies pitjors, podem anar vencent.

M’agrada pensar que el camí del TCA ha estat una part de la meva vida on també he après, m’he conegut millor, i m’ha ajudat a créixer com a persona. Ara en el meu dia a dia, quan m’enfronto a problemes ho faig d’una altra manera, sabent que seré capaç de suportar qualsevol situació, recordant la força i la valentia que vaig poder reunir per superar la malaltia.

Hi ha un ingredient molt important del que ens podem oblidar tot aquest camí: l’amor. L’amor de les persones que han estat amb nosaltres donant-nos la mà, assecant-nos les llàgrimes, lluitant… I no només l’amor dels altres, sinó l’amor propi, el que ens donem a nosaltres mateixos; el respecte cap al nostre cos i el nostre ésser, cap al que som. Amb aquest amor comptarem sempre.

En definitiva, per molt llarg i complicat que sigui el camí, sempre sortirà el sol.

Carolina.