Fa dies que t’hem ingressat. El monstre que t’empresona i et travessa t’impedeix viure a casa, amb nosaltres.

Ara toca ingrés, hospitalització de 24 hores durant una temporada.

La tristesa és fonda i s’escola per totes les escletxes del dia a dia. La impotència contra el trastorn és enorme i també la frustració d’entendre que amb l’amor no n’hi ha prou. La culpabilitat va fent les seves aparicions, com la ràbia, que explota de sobte altre cop, com un volcà que vomita perquès sense resposta.

I entre totes aquestes emocions també hi ha lloc per l’ENYOR. Hi ha moltes estones que et trobem a faltar, en moltes situacions i esdeveniments. En aquella cançó que sona i tant t’agrada, en la sèrie que miràvem juntes i no reprendrem fins que tornis i en el dinar dels diumenges amb els avis i les cosines.

Però l’enyor és especialment dolorós quan entro a la teva habitació i m’assec al teu llit. Oloro la roba que has deixat a l’armari, trec la pols als llibres i avui dels endreço per colors i demà per mida. Observo les fotos que hi tens penjades i en totes somrius amb amigues o família.

Què donaria jo per retrobar altre cop aquest somriure! Per abraçar-te ara mateix i compassar les nostres respiracions mentre et dic a cau d’orella: “Tranquil·la bonica, tot això passarà. Ens en sortirem”.

Però sé que ara toca això, deixar que les professionals facin la seva feina, que recuperis pes i autoestima, confiar en elles i en tu.

Aturar-nos, frenar, respirar fons i deixar anar l’aire dens que havíem retingut tot aquest temps dintre els pulmons, comprimit dins el pit estret i poruc.

Repensar com t’acompanyo. Aprendre a fer de dofí i de santbernat.

Descansar totes dos i renovar l’energia per continuar el camí.

Agrair que, malgrat l’esgotament, la tristor i l’enyor, no et rendeixes.

I ser conscient que, acceptant aquest ingrés, tries també, LA VIDA.

Flors Moreno i Aguilar

@floretesdelcamp