Sincerament us diré, mai vaig pensar que em curaria. En un moment donat vaig acceptar que viuria amb la malaltia per sempre. Com qui viu amb diabetis i ha de portar un control rigorós i unes rutines per gestionar la malaltia. És així com jo vaig pensar que viuria/conviuria amb l’anorèxia.

He bastit prou alguns dels sentiments o de les sensacions durant els pitjors períodes de la malaltia. El que recordo més és el sentiment que no hi havia escapatòria. Em sentia atrapada, trista, sola, sentia molta, molta por. Mirant enrere sento que durant molt de temps vaig viure en una tortura contínua.

A mesura que vaig anar avançant en la recuperació, seguia tenint el sentiment d’estar atrapada, al final la meva vida seguia girant al voltant de la malaltia o del desencadenant principal (el menjar). La vida potser ja no era una tortura, però tampoc no era fluida ni tranquil·la durant gaire temps. Hi va haver tantes coses a què vaig haver d’enfrontar-me durant tot el procés, entre elles a ser autònoma una altra vegada, a sentir-me capaç de tornar a viure sola, a tornar a viatjar, a tornar a fer esport… però llavors seguia sempre convivint amb la malaltia.

Vaig seguir les rutines i consells, em vaig enfrontar a pors amb la seguretat que em donaven els suports que aleshores tenia. Tot i això, sempre vaig sentir una decepció d’haver d’acceptar que hauria de conviure amb la malaltia per sempre. I sincerament, se’m feia pujada perquè jo tenia la sort de recordar com era viure sense la malaltia. Llibertat, sensació d’obertura i fluïdesa que vaig pensar que mai més no tindria.

Però sí que va passar, va ser un dia súper aleatori, molts anys després de començar tractament. De sobte, en una conversa innocent amb algunes amigues, em vaig adonar que la meva vida ja no estava construïda al voltant de la malaltia o del menjar. Que tot fluïa d’una manera estranyament positiva. Ja havia de fer alguns dies o setmanes que m’estava passant però no n’havia estat conscient.

No puc descriure amb paraules les emocions d’alleujament, alegria, sorpresa, incredulitat i, sobretot, llibertat. Des de llavors, em segueixo protegint amb algunes coses, per si de cas, però des d’una altra perspectiva i amb la llibertat que em fa no conviure amb la malaltia més.

A qualsevol que llegeixi aquest post i que estigui vivint aquesta malaltia mental, et pots curar.

Maria