Quan vaig saber que la meva neboda petita havia estat diagnosticada de TCA em van passar moltes coses pel cap. Por, incertesa i tristesa profunda…

I vaig ser conscient com mai de tot l’amor que li tinc.

Alhora sentia una força que m’empenyia en una sola direcció: ajudar. Esbrinar què podia fer per ajudar-la.

La informació és fonamental per intentar entendre aquest trastorn i les conseqüències que se’n deriven.

El meu germà i la meva cunyada ens van explicar tota la que tenien per part dels metges, a mi i als avis.

Tant nosaltres com la resta de la família vam fer pinya, sabíem que no podíem deixar que l’angoixa ens vencés.

Se’m trencava el cor quan la veia patir en silenci, amb la mirada trista. Però sempre ha pogut comptar amb l’immens amor i recolzament dels pares, la germana i de tots qui l’estimem.

D’ella només en puc dir coses bones. Ha sigut una lluitadora, enfrontant-se amb valentia a aquest enemic que és el TCA.

Admiro profundament el seu coratge i em fa molt feliç veure-la tan recuperada. Amb el seu somriure i la mirada plena de llum.

Teresa.