Vaig trigar, més del compte, més del que calia. Que són coses de l’edat, és normal que et vulguis tancar a l’habitació, tens 14 anys, escoltar música amb la porta tancada. És normal aquest mal humor, o que de vegades no vulguis sortir, o que de vegades em sembla que vols sortir massa. És normal que et canviïs de roba mil vegades i t’acabis vestint amb roba ampla i fosca. Tens 14 anys, qui no ha tingut dubtes sobre el seu cos a aquesta edat, quan el cos et canvia i encara no saps què fer amb aquesta carn que va sortint en llocs on no n’hi havia. Són normals les teves inseguretats, amb els estudis, amb els amics. És normal sentir-se sol, de vegades, a la teva edat (i, a la meva), és normal sentir que no encaixes. És normal, tot normal.

Tot va prou bé, són coses de l’edat. Els estudis et van bé, tens un grup d’amigues no massa gran però lleial, la família continua rient i fent coses, sortint… Tot va bé…

Tanmateix, hi ha alguna cosa que no encaixa. Aquesta absència tan present o sentir-te absent encara que estiguis al meu costat. Hi ets i no hi ets al mateix temps, és estrany… Són coses de l’edat. Ja m’ho diuen que t’estic massa a sobre, que t’he de deixar fer.

M’esforço a fer-ho. T’estàs fent gran i és normal que et vagis desenganxant de la teva mare. Et pregunto, subtilment i obertament. I em dius, “que, no , mama, que tot va bé”.

I et crec.

Però no em convenç, tampoc m’agrada… És dur veure-us fer grans. És el que toca, però!

I un dia veus que els pantalons ja són massa balders, si només fa dos mesos t’anaven clavats! I comences a estirar un fil d’Ariadna que t’endinsa al laberint, que t’acosta al maleït minotaure. Estic espantada i tu corres en direcció a la bèstia i no et puc aturar.

I, de sobte, tot el que era normal, deixa de ser-ho. Et veig, filla. Sempre t’he vist, però ara començo a comprendre. Vas entrar al laberint i vas quedar atrapada. Sense veure la sortida, cada cop a la part més fosca, però et veig. Veig la lluita contra una bèstia que t’ofega, que t’atrapa, que t’embolica, que t’enganya.

Una bèstia que parla amb la teva boca, amb la teva veu, però no ets tu.

Una bèstia que em deia que tot va bé, que tot és normal. Era estrany, perquè no eres tu.

Una bèstia que ja no m’enganya perquè ara et veig.

Teseu va matar el minotaure i va sortir del laberint, David va guanyar Goliat.

Escriuré les teves gestes perquè tu també venceràs. I jo et veuré.

IMMA.