Com a familiar d’una persona afectada amb un TCA molt sovint m’he trobat enfrontant-me en com cuidar en la distància. Podríem entendre aquest concepte com la distància física, quilòmetres que ens separen dels nostres éssers estimats. Però també parlo d’un altre tipus de distància, quan tens una persona a qui estimes al teu costat, a pocs centímetres, però per culpa de aquesta malaltia que pateix, el TCA, la notes molt i molt distant.

I com afrontar aquesta distància tan física com mental? Com ajudar quan estàs o et sents lluny? A mi em va costar d’entendre però al final es tracta de treballar en la presència. De comprendre que simplement per ocupar un espai o la posició de “persona a qui pot demanar ajuda” és suficient. Que a vegades no cal “ajudar” en actiu. Simplement ser present en passiu.

Com a germana d’una persona afectada amb un TCA he viscut aquest dos tipus de distància. Tant física com emocional. Diuen que has de continuar la teva vida i volar lluny. Però com fer-ho quan a casa estan patint? No es fàcil. Però al final t’adones que tu també has de ser feliç per poder ajudar i per poder cuidar. I quan tot ha passat i la teva germana s’ha recuperat del TCA t’adones que la distància també és bonica, perquè li permet agafar un avió i venir-te a veure, compartint moments de complicitat absoluta com a germanes.

Marta.