“Vaig estar molt temps morta per dins,
perquè no sabia viure.

És estranya la sensació
de mort en vida, però existeix.
La malaltia em guanyava la batalla.

Durant tots aquells anys
no feia més que observar la claror de fora,
intentava olorar-la i atrapar-la, des de dins,
però sempre em fugia al davant
quan em creia capaç de sentir-la.

Aquesta malaltia et cega,
et separa i t’allunya de tot,
-i de tothom-
i penses que mai en sortiràs,
que no existeix la llum al final del túnel.

Escrius amb llàgrimes als ulls tot el que sents,
pensant que potser, d’alguna manera,
t’ajudarà.

Però no ho fa.
No hi ha res
-ni ningú-
que et pugui ajudar.

Només em podia ajudar jo,
de mi depenia sortir-ne,
però és que jo ni tan sols volia.

És que m’era igual.

M’era igual la vida,
m’era igual la mort.

Jo només ho veia com un combat
cara a cara i sense escuts,
del que quedava de mi
contra la meva pitjor versió.
I deixar que guanyés la millor.

I mentrestant em sentia enfonsada
en aquell pou,
i les mans que intentaven treure’m d’allà
no arribaven a agafar-me.

I jo em refugiava
-o ho intentava-
en les paraules.

Només pensava en treure de dins
tot allò que durant temps havia guardat,
que no sabia com expressar,
que s’havia quedat encallat al meu ventre,
que era com un nus d’aquells impossibles.

I m’auto-enganyava,
i enganyava els altres,
i com més m’estimaven
més mal els feia, més els mentia,
pensant que potser, d’aquesta manera,
podia desfer aquell nus.

Vaig aprendre moltes frases:
“jo controlo”,
“jo puc sola”,
“jo conec els meus límits”.

Però cap d’elles era veritat.

Lluitava per sortir a la superfície,
escudant-me en aquelles frases de merda,
però no podia.

“Per què?”, em preguntava.

Perquè només la tenia a ella.
M’havia quedat sola.
I clar, em feia creure que m’estimava,
que em feia costat i que mai m’abandonaria.

I ho feia destruïnt-me, matant-me.
I jo no ho veia.

Era com si no fossin suficients
les senyals que m’enviava,
com si no fos suficient
tenir fred a l’estiu,
els batecs que perdien força,
la feblesa,
les caigudes,
la mirada perduda.

I passava el temps.
Temps que jo perdia
i ella guanyava.

Durant aquells anys
em vaig perdre en la foscor
d’una vida imaginària,
que no existia,
-i que mai ho faria-.

I vaig estar molt temps
mirant-la als ulls,
desitjant només poder trobar
un petit raig de claror
que em treiés d’allà.

I ho vaig desitjar tan fort,
amb tanta intensitat,
que un dia,
des del fons del pou,
vaig començar a apreciar la llum”

Elisa Gautier (recuperada d’un TCA en primera persona)