Transitar un TCA és un procés que requereix energia i no sempre trobarem totes les respostes des del començament

En major o menor mesura, els éssers humans solem resistir-nos als canvis. Sovint ens desestabilitzen i davant d’ells podem adoptar actituds perjudicials per a nosaltres que ens impedeixen transitar-los d’una manera sana i amb l’energia necessària.

Quan un TCA entra a la vida d’algú suposa un canvi dur tant per a la persona afectada com per al seu entorn. Entendre què està passant i com ens sentim, no és una tasca fàcil. En moments de tal intensitat, resulta complicat aplicar el sentit comú i la racionalitat davant de la situació que estem vivint. Els nostres pensaments i comportaments es veuen envaïts per les emocions que emanen del dolor profund que sentim (tristesa, impotència, ràbia, culpa, desesperació, incertesa, por…). Costa acceptar que la nostra vida hagi canviat tant i que les nostres prioritats i preocupacions ja no siguin les mateixes. Ens pot envair la nostàlgia d’un passat millor, la culpa d’haver fet les coses d’una manera, el pànic i la impotència de no saber què fer en un futur o molt probablement, la barreja de totes alhora. Ens preguntem amb ràbia per què a nosaltres? i ens entristim davant la idea de sentir-nos víctimes d’un enemic poderós i desconegut que no podem controlar per nosaltres mateixos.

Transitar un TCA és un procés que requereix energia i no sempre trobarem totes les respostes des del començament. Tenir constantment la miTrrada posada en el passat per trobar-les, sol resultar esgotador, a més de frustrant. De la mateixa manera que passar-se tot el dia culpabilitzant-se o victimitzant-se, ens desgasta i tampoc ajuda. Sigui pel que sigui, davant de moments tan intensos, ens és més senzill recrear-nos en la por, el dolor o la ràbia, que recordar-nos que l’alegria també està entre les nostres eines. Per més complicat que sigui el que estiguem vivint, no passa res si no ens sentim alegres en algun moment del dia. Al cap ia la fi, riure’ns ens senti bé a tots, ens alleuja el dolor i ens sentim més lleugers.

Desdramatitzar la nostra existència és una cosa que ens xoca i ens costa horrors fer. Riure’ns i relativitzar davant d’un problema se segueix associant a una manca de sensibilitat, de responsabilitat o d’empatia: com si no fóssim capaços d’entendre la duresa del moment transitat. Res més lluny de la realitat. Des de la meva pròpia experiència he anat comprovant l’efecte positiu que té canviar la perspectiva de com veig les coses. De vegades encara penso com seria la meva vida si no hagués après a riure’m de mi mateixa, dels meus errors, dels meus fracassos, de les meves crisis, de les meves pors…Dramatitzar els nostres problemes ja de per si mateixos dramàtics, potser sigui el que més acceptat estigui socialment, però no és gens el que més ens ajudarà a afrontar-los. El problema és el mateix que li apliquis la perspectiva que li apliquis.

Aprendre a desdramatitzar no li treu ni una mica d’importància al que hem viscut, però sí que ens allibera, ens alleuja i ens alleugereix, cosa que ens ajuda a mantenir l’energia que, dia a dia, necessitarem per continuar lluitant.

Sara (coach i recuperada d’un TCA a primera persona)