Ni la culpa ni les autoimposicions són tan importants perquè s’emportin anys de la teva vida

He passat uns dies amb la mare i els amics en un hotel de costa. En una ciutat amb tants gratacels com persones més grans de seixanta-cinc. Totes dues, les moles de maó i les àvies, són allà, amb els peus a la sorra sense immutar-se, tan sols pendents de treure’n profit, els primers dels segons. I viceversa. Si els pregunteu si senten culpa et diran que no, que ja està fet i s’hi planten, sense explicacions. Si els parles del temps, miren al cel i diuen “Doncs un altre dia de sol, que segueixi així que cal aprofitar” -del temps, del qual transcorre, ni tan sols parlen-. Si toca cols de Brussel·les al bufet passen de llarg cap a la carn rostida, la paella i les patates fregides. Per postres, flam. Que estem de vacances.

Diuen que aconseguida certa edat tornem a la infància. Amb l’enorme diferència que quan érem nenes ho teníem tot, sobretot temps. La culpa i les cols arribaran de fora, i ens obligaran a menjar-nos-les, en grans quantitats. Aleshores, en què s’assemblen? Doncs que tots tres són directament proporcionals, a menys temps per viure, menor és la culpa i les obligacions, com menjar cols. Tendeixen a zero.

I què té a veure això amb un TCA?

La culpa —l’afany de control, la inseguretat, la vergonya, la comparació, la necessitat de pertinença i aquest llarg etcètera que ben coneixes— ocupa molt d’espai. Les cols de Brussel·les també, primer per imposició externa, després pròpia. I totes dues ens porten massa temps, temps que creiem etern. Que tendeix a infinit. I no, no ho és. Ni la culpa ni les cols, i encara menys el temps. Per això, et proposo que ho ocupis amb altres coses, que aprofitis que ho tens des de ja, que ni la culpa ni les autoimposicions són tan importants perquè s’emportin anys de la teva vida. Perquè al final, en el millor dels casos, la vida tendeix a mirar un cel blau, amb els peus a la sorra i menjant flam de postres, i per això, per arribar-hi, has de treure profit alhora, sense culpa ni cols.

Ainara (recuperada d’un TCA en primera persona)