Les famílies que passen per un calvari com és un TCA;  quan  un fill o filla pateix d’aquesta manera, com a mare o pare, contínuament et ve al cap  aquesta pregunta.
Voldries sentir tu el seu dolor, el seu malestar, el seu patiment.
Creus i sents que és molt injust el que li està passant i que no li pertoca  viure aquest infern
Jo sentia això cada dia. Hauria fer el que fos  per intercanviar-me amb la meva filla. L’hauria volgut aixecar d’aquell llit de l’hospital i posar-m’hi jo. Quedar-me jo i que ella marxés. Per a mi tornar a casa i deixar-la allà significava un dolor immens. Insuportable.
I quan arribava a casa tot em queia a sobre. No entenia la vida sense ella a casa. No sabia què fer. No estava a gust enlloc ni amb ningú. No tenia ganes de res. Només esperava el moment de tornar a l’hospital amb ella.

Van haver de passar molts dies per poder entrar de nou  a la seva habitació. Enfrontar-me a aquell buit que significava la seva absència, era molt dolorós.
Però un dia vaig reconèixer que no podia intercanviar els papers. Que no li podia estalviar aquell patiment i que cadascuna hauria de lluitar de forma diferent. I que la millor manera d’acompanyar-la passava perquè jo estigués bé.
Jo havia de cuidar-me per poder ser la mà on ella agafar-se. I ella havia de fer la seva lluita. I unint forces podríem  sortir d’aquell túnel fosc. Més fortes, més empoderades, més conscients de la lluita realitzada
I a la pregunta de que puc fer per  ella? la resposta va venir en forma d’una altra pregunta: que puc fer per mi?

La primera cosa que em va ajudar va ser entendre la malaltia. Després vindrien els grups d’ajuda amb altres pares que estaven passant per la mateixa situació que nosaltres; les formacions, els tallers….etc. L’ACAB va significar per a mi el salvavides que em va retornar de nou a terra ferma, després d’estar a la deriva durant mesos.

I d’aquí el missatge de la importància que té l’autocura, el compartir, el cuidar-se, el buscar ajuda….