Les imatges que ens arriben de la illa de la Palma m’han fet pensar que el TCA pot assimilar-se a la destrucció i al dolor que senten les persones que veuen com tot queda sepultat sota un mar de lava. Amb aquesta idea, la Marta avui ens fa aquesta reflexió:

“Quan un TCA arriba a casa, és com un terratrèmol que arrasa amb tot i destrossa la quotidianitat i la vida que abans hi havia. O potser no, potser avança amb calma, lentament però sent altament destructiu, com la lava d’un volcà. En aquest escenari, apareixen moltes emocions i sobretot un gran patiment. I aquest patiment afecta a tots, tant a la persona afectada, com als pares, com als germans.

Aquí m’agradaria parlar-vos del paper dels germans, sovint més difícil de gestionar i de donar-li visibilitat. Com a germana d’una noia afectada, he viscut la malaltia de molt a prop. Sent la germana gran, moltes vegades és difícil no posar-se la capa de Superman i intentar assumir un rol protector i de lluita contra allò que està atacant a la teva germana. Emocions de frustració i de ràbia contra tot allò que t’està passant t’envaeixen i de forma racional agafaries la llança per atacar el problema. Però amb els anys i el suport d’institucions com l’ACAB aprens a gestionar totes aquestes emocions. A deixar la llança i la capa i anar a fer una cervesa amb els teus amics per agafar perspectiva. Aprens, que el millor lloc on pots estar és donant suport emocional. És donant distracció. Deixant el monstre, invisibilitzant-lo i fent saber a la teva germà/na que estàs allà. Per anar al cine, per parlar de “cotilleos”, per riure i plorar.

Els TCA poden anar acompanyats d’un aïllament de la persona afectada. I com a germà/na pot ser molt difícil no poder connectar, no poder ajudar. I és dolorós fer passos enrere i acceptar que tot i que no pots ajudar, has de fer saber que estàs allà. I que amb això ni ha prou. Que tu has de seguir amb els teus projectes i la teva vida i que si el teu germà/na saps que estaràs allà quan ho necessiti o quan sigui el moment, és la millor ajuda que pots proporcionar.

Perquè al final, qual la lava deixi de destruir cases o quan el terratrèmol hagi passat, els vincles que s’hauran creat, les cordes que s’hauran llençat per tenir punts de suport, estaran allà. I restaran indestructibles el pas del temps. I serà molt bonic veure que quan el monstre marxi i la calma retorni, aquests vincles hauran servit per crear relacions d’amor i de suport incondicional.“

Marta i Barbara