Quan ets mare tota la teva energia  es concentra en fer créixer els fills feliços, alegres, autònoms….i que arribin a fer el seu camí amb passes segures i fermes.

Paral.lelament  al creixement dels fills també hi ha un gran aprenentatge dels pares. Aprenem amb ells. Ells ens ho ensenyen tot. Ells ens fan més ¨savis¨, ens obren les portes a nous reptes, a nous mons. I ens donen grans lliçons. Lliçons que ens faran  millors persones i que ens faran qüestionar-nos, reflexionar i relativitzar moltes coses de la vida.

I amb tot aquest aprenentatge arriba un moment que ¨toca¨deixar-los volar. Deixar que iniciin la seva trajectòria vital, el seu viatge, la seva vida. Els seus somnis.

I és això el que volem pels nostres fills.

 Hi ha una cançó que m’agrada molt de ¨Maldita Nerea¨que diu així

Toma mi corazón

que late más fuerte

cuando ve que el tuyo está bien

Que tus ojos brillan

y a los sueños quieren volver

Para que nada malo puede suceder

Y que seas siempre lo que tú quieras ser

I és cert que algunes vegades,  ¨algo malo puede suceder¨. I succeeix . I no estem preparats ni sabem prou per fer-li front. Com fer front a una situació inesperada, tremendament dolorosa i que et trenca el cor? I aquest älgo malo¨com és el TCA ho capgira tot. I has de tornar a començar de nou a fer front a nous reptes, a fer nous aprenentatges.

Com a mare vaig haver de fer grans aprenentatges, aprendre a estar al seu costat tal com ella em necessitava. I quan un dia em va dir ¨mama ja sóc gran, sóc jo qui decideix si demano ajuda o no¨. A aquelles alçades, després d’anys de lluita, jo sabia que aquestes paraules no les deia la meva filla, les estava dient el monstre de la malaltia.

Però és així. Quan els nostres fills són majors d’edat decideixen ells. Malgrat que no estiguin bé i tinguin el seu pensament segrestat per un maleït monstre.

Als pares ¨només¨ens queda estar al seu costat d’una manera incondicional. I dic ¨només¨amb cometes perquè aquest només és molt. Perquè pots estar de moltes maneres  i importa molt com estiguis. Respectant el seu temps, empoderant-los per tal que prenguin les seves decisions, fent-los costat, estimant-los molt i incondicionalment i confiant en ells.

D’aquesta manera, aquella part dels seu pensament que encara està sana, s’encamina cap a la demanda d’ajuda, s’encamina cap a la lluita i cap a l’alliberació. S’encamina a cercar una vida millor, lliure de les cadenes del trastorn. I ho fan perque així ho han decidit ells. Aquesta motivació, aquesta certesa que només queda la lluita, els portarà a ensortir-se’n.

I  nosaltres , que haurem estat al seu costat, que haurem fet el possible i l’impossible per fer que el mur de la malaltia que s’interposa entre nosaltres  fos cada dia més fràgil, ens sentirem immensament orgulloses i alleugerides.

I aleshores podrem dir com diu la cançó de Maldita Nerea

¨Y que seas siempre lo que tu quieras ser¨.

Bàrbara