Posa el casset de la Beyoncé. Fes-lo córrer fins la pista tres i sent els primers batecs de Halo. Una melodia d’àngels que fan néixer el dia, d’unes flors que tornen a lloc després d’haver passat la nit; d’un sol que comença a estirar-se tot fent badalls per aixecar-se del llit; d’uns arbres que comencen a desplegar les copes per aixoplugar els turistes de la pluja i fer ombra a aquells avis que s’asseuen als bancs i deixen reposar el bastó. La melodia agafa força, les mans comencen a repicar i els tambors a marcar el ritme fins a esclatar la veu de la Beyoncé. Sent com mastega paraula per paraula, com la veu li flueix per sobre les notes del pentagrama. Com pot la veu d’una dona arribar a tenir tanta força? Sembla que tot flueixi, que navegui per un mar d’onades. Un mar que bressola tranquil perquè no coneix el Coronavirus. Un mar que no entén què són les restriccions. Un mar lliure, sense controls de mobilitat, un mar que s’eixampla per tot l’Univers, un mar que segueix palpitant en un saló gran.

Fa un temps, li deia a la meva mare: i si vèncer l’anorèxia va ser la meva carrera i ara no tinc forces per una carrera universitària? I ella em deia que vèncer una malaltia no ho pot dir tothom. “Per tant, podràs amb una carrera, amb dues i amb totes les que et temptegi la vida. La veritat és que viure una pandèmia me’n sembla una altra de carrera. No m’agrada el control ni les restriccions. En plena anorèxia ja tenia desenes de prohibicions i restriccions que m’imposava a mi mateixa. Odiava totes aquelles que provenien de tercers més propers. I ara, amb la pandèmia ha caigut un temporal de restriccions, és més, encara segueix plovent. Encara segueixen havent-hi trons i llamps i un cel massa enfosquit que tapa aquella llum al final del túnel que tot coneixem.

Si encara estàs escoltant la veu, la música de Beyoncé, vés abaixant el volum i digues en veu alta que tard o d’hora tot passa, que tot i les restriccions et promets no recaure, que trauràs l’energia i la il·lusió d’on sigui per poder veure més Arcs de Sant Martí.

L’anorèxia és una metamorfosis. Un procés de transformació. Surts d’un capoll i viatges per una transformació absoluta fins a conèixer qui ets. Si ja has patit l’anorèxia, no cal tornar a patir aquest dol, que fa patir, que et consumeix, perquè ara ja ets algú que té veu per parlar-se a sí mateixa. La veu té força, molt força. Cada paraula que pronuncies, cada síl·laba que figures, cada lletra que murmures, cada sospir que exhales, tenen força.

Blanca