Recordo l’instant en què vaig adonar-me que deia adéu al trastorn alimentari.
Adéu a viure a través d’un espiell, adéu a la presó construïda amb pensaments obsessius, adéu als retrets cap al meu cos, adéu al control alimentari, adéu al neguit silenciós, a la motxilla de culpa, a la disfressa de normalitat, a la vida no viscuda…
Recordo exactament la premissa que va brotar en el meu interior i que esdevingué pilar de la meva identitat, implicava autoacceptació:

“No estic disposada a malgastar més el meu temps, no estic disposada a perdre la salut a costa de ser prima. Això ja no és cert per a mi, aquest no és el meu camí. Vull viure feliç, vull una vida normal, vull donar-me l’oportunitat de no sofrir. I no li dec res a ningú, no he de ser res més que el que sóc… M’ho dec a mi mateixa.”

Aquests pensaments m’acompanyen des d’aleshores i han fet de mi una dona més autèntica i alegre, més transparent i segura. Valoro més el que visc perquè cada instant, per insignificant que sembli, és la vida en la seva esplendor. No tinc grans metes ni penso a fer la volta al món, fer-me rica o trobar al príncep blau… Només sóc conscient que cada dia és un menys dels que estarem aquí. Per això, no vull que res me’l prengui i agraeixo cada experiència…. Amb totes les imperfeccions l’existència és perfecta perquè l’accepto com és.
L’acceptació del meu cos va venir de la mà de rendir-me a la vida. Entenent rendir-se com entregar-se. Entenent que vivim quelcom transmutable i canviant, podem sentir-la sense por. Així, no hi ha on anar que no sigui aquí, no hi ha què esperar que no estigui aquí i no som aquella imatge futura que volem assolir; som el que som ara i mentre no ho abracem amb amor incondicional no podrem gaudir-ho.
L’acceptació del que sóc i el que visc va permetre’m començar de nou empoderada.

Marina